diumenge, 17 de juliol de 2011

Juguem, millor dit, visquem.

Fes-me creure que la sensació que provoca el tacte de les teves suaus mans sobre la meva és efímera però alhora eterna.
Fem que la realitat s'enfadi per aconseguir que ella sigui el més semblant a un somni en les nostres vides.
Ballem amb les meves inseguretats i amb la teva gelosia i espantem-nos amb unes quantes trepitjades provocades per la nostra malaptesa juvenil.
Recordes que vaig dir alguna cosa com que la vida és un joc? Doncs fes d'aquest joc un joc una mica més seriós, alguna cosa que sigui teva i meva i de ningú més.
Realment, quan aprenguem a fer això, sabrem el que és viure i que tot això, era més important del que creiem en un principi. 






Que si la trobo a faltar... que si em falta alguna cosa... Doncs si, em falten els seus ulls, els seus somriure, em falta que em miri d'aquesta manera, em falta que em abraci, que m'aparti els cabells mentre somriu.
-Estàs boig ...
-No. Que faci bogeries no significa que estigui boig. Una persona que està boja és la que fa bogeries pensant que aquestes són actes normals quan, en realitat, no ho són.
-Això no justifica que no estiguis boig.
-Sí, sí que ho justifica. Per mi, viure sense cometre cap bogeria és com no viure. Aquesta sensació que sents quan comets una d'elles, mai la sents fent alguna cosa normal. Per mi, aquesta sensació és la que em demostra que estic viu, que estic aprofitant la meva vida al màxim.
-Però aquestes bogeries tenen conseqüències...
- ¿I què? Hi pot haver conseqüències en tots els actes que comets, siguin bogeries o normals. Potser, el que per tu és normal per a un altre és una bogeria.
-Per mi, és una bogeria la teva manera de pensar.
-Per mi, és absurd intentar ser normal. Ningú ho és, deixes de ser-ho en el precís moment en què intentes ser-ho. A més, el normal és avorrit.