dimarts, 30 de novembre de 2010

Qué pasa tronco?

Hola Hola!
Avui és dimarts, demà dimecres... i així successivament.
Avui hem començat les classes a les 9 del matí a causa de les inundacions... és broma, l'Ester estava malalta i van avisar ahir de que no estaria i ale, un exàmen menys!

Ahir va guanyar el Barça, felicitats a tots!
Avui a Madrid estan a 5 sota zero.. (ho sento, havia de fer la broma jajaja)

Us deixo amb una foto de l'estiu passat o l'altre. D'esquerra a dreta: Gerard, Bea, Silvia i Javier "The BeatleBoy".
Anècdota de fa uns dies:

Em ve la Sumaya o com Déu vulgui que es digui i em diu:

"k pasa tronko?" i li vaig dir: "Qué confianzas son esas?" i em va dir: "es k estoi acostumbrada" i li vaig dir: "Para tronco el que tengo entre las piernas!" i ale, a chupar castanyes!

Després d'aquesta monumental tonteria que m'ha vingut al cap (no sé en que estaria jo pensant...), només em queda dir... que sou bona gent. Sou l'aeroplane de la meva vida!
Abraçades a les noies i petons a en Marc.

Avui frase de la Lidia que em va agradar molt:
"...a veces tengo ganas de quemar el mundo, fundirlo y así moldearlo a mi manera".

dilluns, 29 de novembre de 2010

El Gordo Cabrón!

Us deixo amb un "poema" sobre el gran estimat Gordo Cabrón d'Austin Powers...


A quien madruga, la grasa inunda.

Gordo cabrón no seas gordo cabrón.

El colesterol es el nectar de los gordos.

No hay nada mas provocador que un gordo lleno de purpurina.

¿Te gustan los pasteles con nata?

Cae primero un leproso que un gordo.

¿Como haces para meter 500 keniatas en un SEAT Ibiza? Fácil, tiras un trozo de pan dentro.

No tengo movilidad ni contacto visual con algunas partes de mi cuerpo

Quien te quiere, te hará adelgazar.

Va un gordo a Beep y dice: "Quiero un Windows XXL Home Edition"

No estoy gordo sino enfermo ¡¿VALE?!

Comer lo que engorda es la gracia del comer, porque comer lo que no engorda es solo corresponder

Eres dueño de tu colesterol pero esclavo de tus patatas.

Al que buen burger se avecina, buenas grasas le cobijan.

Quien juega con mi comida buenas ostias le avecinan.

Lo primero es lo primero. ¿Donde esta el cagadero? Me giño por la pata abjo que me giño entero.

¡Soy más grande que tu, estoy más ariba en la piramide alimenticia! ¡Metete en mi barriga!

¡Estoy como un queso de bueno y soy sexy!


Cierracomillas.png
Las Gorderías

Fotos fotos... i més fotos!

Bona nit!
Avui començaré l'entrada fent un "flashback" al passat més proper que recordo... ahir XD

Ahir era dia d'eleccions, vaig seguir el final de les eleccions amb la Paula (Bribriblibli ♥) i de fons tenia a en Jordi Basté amb en Rafa Nadal i comanyia a RAC1.
Va estar molt bé la nit, menys el final es clar. Només puc felicitar a l'Artur Mas i al seu equip de govern, espero qeu fagin una bona feina. Desde la meva insignificant opinió, no es pot governar un país des de la dreta. Pot ser serà perquè provinc d'una família que mai a ressaltat econòmicament i no ens interessen els favoritismes i les amistats governamentals.

Avui a classe (com era d'esperar) tothom fent la punyeta però bueno, un s'acostuma. Odieu-me si voleu, jo a vosaltres us odio des del principi de curs!

Vull posar avui unes quantes fotos amb gent que admiro (tot i que falten diverses persones que no tinc fotos amb vosaltres, o potser si i no les trobo XD)

Començo amb una imatge feta fa 3 anys, a Chicago. El primer show de wrestling que vaig veure en directe! Quins records, va ser el primer show al qeu anava amb acreditació de prensa!) [A la cartulina posa: <<...and the 8th day god created... Gerard "El Mesías">>.

Imatge tocant la guitarra al CAR. No és que aquesta guitarra m'agradi molt... però era la que hi havia a mà en aquell moment.
A Londres de Mar amb la Saya! Quines vacances que vam passar. Encara em fa pena el susto que et vam donar aquell dia entrant per la finestra... Recordes a la noia de la tele? jajaja
Aquesta foto és durant el viatge a Tunissia, algun dels trajectes que vam fer en bus. Pensava que era jo que estava cansat de no dormir pensant en les noies de Pamplona però era veritat, la galeta em va clucar l'ull!!!
Imatge amb Angelico "el superman rubio". Això va ser al 2006/2007 a Platja d'Aro.
Imatge de la retransmissió de la festa de la Mosca al Nas. Gran estada amb l'Axel!!

Us deixo amb Tell me baby dels Red Hot Chili Peppers.



Salut i força al canut!
Demà us diré una mala notítica... de moment la bona: he aprovat el trimestre d'Economia!!

Abraçades!!

"he aprendido a quererte cada día un poco más".

diumenge, 28 de novembre de 2010

Avui ha estat una gran tarda/nit tot i que no ha acabat bé del tot.

Per la tarda hem enregistrat el nou disc de l'ÊmbranZida. Durant la tarda han passat grans moments: jo que no entrava quan tocava, en Ferreira i jo ballant, les converses polítiques amb la correspondal de TV3 a Washington (laia), amb la Cynthia, amb la Paula... les violacions per part de la crispis al tatami... molt guai!
Després la Paula i jo (ben agafadets XDDD) a acompanyar a en Ferreira als xinos i de pas comprar els regals jajaja. Seguidament hem anat al local, allà hem seguit amb les converses polítiques, el preu del "costo", cartes, bolígrafs que volen (del verb volar a que si, Lidia? jajajaja).

En Mohamed i jo hem anat a la comissaria de la Policia Local a les 21h i hem estat uns 25 minuts perquè feia fred. Avui he vist que un tenia de fons de pantalla a Maria la Piedra ensenyant les seves exhuberants protuberàncies...). Després hem anat a sopar amb en Sergi, la Montse i la chica del "huele a mi" (crispis). Tots kebab menys en Moha, que s'ha demanat unes "bravíssimes".

Amb el sopar finalitzat hem anat al local i fins ara.
La part negativa ha estat a l'arribar a casa, espereu-me asseguts perque crec que no trepitjaré ÊmbranZilàndia en un bon temps... (espero que quan acabin els exàmens ja em deixin...) :(

Us estimo molt noies! (bueno, als nois també però no tant :D)

Foto amb l'Axel que no el veig des de divendres al migdia. Ets un crack!

Avui toquen abraçades!! ;)


"...como un reloj te tengo en la cabeza a todas horas".

divendres, 26 de novembre de 2010

NO, NO i NO!

Bona nit xaquirauis!

Avui és un bon dia (tirant a mala nit).

Ahir vaig assistir al míting de final de campanya del PSC al Palau Sant Jordi de Barcelona. Va ser espectacular, ehtupendoh!
Vaig conèixer a en Felipe González i a en Zapatero (als altres ja els coneixia d'altres vegades). Em va agradar molt, les intervencions, la companyia, la ideologia... va ser una gran experiència que espero que es repeteixi moltes vegades.

Avui, en canvi, és un dia més "trist". He dormit 4 hores, amb això ho dic tot (o casi).
A primera hora del matí tenia exposició oral sobre els Romanços de cec però no ho he fet... si sobra temps dimecres podré fer-ho, sinó... zero patatero.

Les altres classes com sempre, entretingudes però res de l'altre món.
Per la tarda he assistit a l'exposició d'en Juanjo Viñuela "Rosincs". M'ha agradat molt, la creativitat d'en Juanjo és abismal! Les dones tenen més ulls que els homes i quant més entrades en edat més ulls encara. M'agrada molt l'obra Viñuela.
He aconseguit encertar 8 dels 20 retrats que s'exposàven.
Felicitats Juanjo per la gran feina, ets tot un artista!!!

[Microavís1: Som dues persones per veure La vida és bella, algú més s'apunta?]

Avui per la nit no surto per diverses raons:

-Estic rebentat: dormir 4 hores no és de les millors coses que em pot passar... després d'una setmana en que he dormit una mitja de 5 hores i mitja a causa del tsunami d'exàmens... que encara no han acabat.

-Amics estudiant: algun amic no surt perquè està estudiant filosofia (Crec que jo hauria de fer el mateix...).

-Amics al teatre: Avui fan una obra de teatre al Teatre Municipal de Roses (10€ l'entrada eh!). Si hi anés em quedaria fregit a les butaques...

-Amics a Palau: també fan una discomòbil a Palau i molts amics/coneguts han anat, però aquestes coses no m'agraden. Amb prou feines aniré a Illusionar-me o emPacharme amb aquestes "jalapolleces".

Només quedes tú, però últimament la nostra relació és molt més distant... i això no m'agrada.
Ara mateix sona al meu reproductor "Don't forget me" dels Red Hot Chili Peppers, quina casualitat.



Espero i desitjo que us ho passeu genial tant al TMR com a Palau (tajants o no), jo m'en vaig a llegir Endreçar l'ànima, a veure si endreço també la meva (que falta li fa).

Avui toquen patades i algun petó, res d'abraçades :(


"..y su calor es como el sol en una cama fría, en una noche de invierno".

dimecres, 24 de novembre de 2010

Aparta Acedo o te agujero!!!

Avui li dedico l'entrada a en Javier (això sembla fotolog XDD)

Imatge de l'entrevista amb Boris Mörker. 23/04/2010

Epic moment d'avui en un pantalla - pantalla entre en Javier i en Yeray.
El context d'aquesta conversació és que per demà tenim un treball d'educació física on hem de realitzar una sessió d'entrenament d'alguna capacitat física bàsica (força, resistència, velocitat, flexibilitat...) i la Mireia ens va donar un foli amb totes les parts que han de constar al treball i els corresponents tipus de lletra, interlineat, etc. Aquesta tarda l'amic Javier ha preguntat a l'homo d'en Yeray això:

[JAVIER] dice: okk una cosa en done pone extensio treball minim 4 k significa?
**^^**---__Yeray_21__---**^^** dice:
4 paginas tio
jajajaja
[JAVIER] dice:
i tu cuantas aas exo?
[JAVIER] dice:
un cosa tu cual haces?
[JAVIER] dice:
de objectius k as puesto
esk no se k poner

---------------------------------

Canviem de tema rotundament, deixem de parlar de "Mr. Mandarinas" i passem a parlar del "meravellós" dia d'avui.

Hem començat el dia amb el susbtitut de la profe de català. A un profe que es diu Ignasi no el pots mirar a la cara... (amb la palleringa que ha de tenir normal... XD). Una hora explicant una escena de La vida es bella, exactament l'escena en que el pare "tradueix" al seu fill el que diu el militar <<Empieza el juego, quien no haya llegado ya no juega. Se precisan 1000 puntos. El primer clasificado ganará un carro blindado nuevo. Menuda suerte. Cada día leeremos la clasificación por ese altavoz de allí, al último clasificado le colgaremos un cartel que dirá: Asno. Aquí en la espalda. Nosotros estamos en el equipo de los súper malos que gritan sin cesar, quien tenga miedo pierde puntos. En tres casos se pierden todos los puntos: los pierden, uno, los que empiezan a llorar, dos, los que quieren ver a su mamá, tres, los que tienen hambre y piden la merienda. ¡Nada de eso! Es muy fácil perder puntos, porque hay hambre. Yo mismo ayer perdí 40 puntos porque no pude aguantar y pedí un panecillo de mermelada. De albaricoque. Y el de fresa. Y nada de chucherías porque nosotros nos os vamos a dar, nos las comemos todas nosotros. Yo ayer me comí 20. Me duele la barriga. Pero estaban buenas. Os lo aseguro. Perdonad que me vaya enseguida pero estamos jugando al escondite y sino me tocara parar.>>. [Microavís 1: Recordo que busco a gent amb qui veure La vida es bella i/o fer la ruta megalítica. Per la ruta megalítica ja som 2, animeu-vos!].

Després hem fet filosofia. M'agrada això de la lògica.

(p^q) ^ ¬ ( p^q)

Això dels porros fa molt de mal jajajaja

Després tutoria però la Ester ha faltat a classe i ale, una setmana més sense fer tutoria (i encara no sé qui és el meu tutor del treball de recerca...).

Després del pati Organització d'Empreses (el profe també ha faltat i no ha vingut cap profe de guardia i no hem fet res de res). Per seguir hem fet anglès (circulo de lectores/alcoholicos anónimos). I per acabar el matí mates aplicades amb la religiosa/rata que es creu que sóc un vago perque no faig els deures (¬¬").

Per la tarda... tot el dia davant de l'ordinador fent el super treball de la sessió d'entrenament (he fet 8 pàgines eh!). Ara toca estudiar per l'exàmen de demà de l'Activitat Física i l'entrenament esportiu i Organització per divendres ja que demà per la tarda vaig a Barcelona al míting final del PSC.

El míting és al Palau Sant Jordi a les 17h i acaba a les 21h. L'ultim cop que es va reunir el PSC allà van anar-hi 40000 persones. Estarà Zapatero, Montilla, els consellers de Catalunya, alcaldes, joventut, la ministra de defensa (i soposo que algun ministre més d'Espanya també vindrà).


Avui m'ha donat per dibuixar a l'agenda. Fruit de l'avorriment he dibuixat una posta de sol, una flor, "fou un fred i trist novembre" i "i les llums de colors m'il·luminen nit i dia, els encens amb el somriure quan em parles amb el cor". No són dibuixos frikis (bueno, pot ser és friki en mi dibuixar però sempre hi ha una primera vegada per a tot), dibuixar no és el meu fort (que us ho digui la crispis la traça que tinc dibuixant cors que semblen patates jajajaja). Si algú té interès en veure-ho que m'avisi i els porto demà al matí a classe.

Ah, no et rapis si no vols acabar sent una dona molt masculina:$ (tot el contrari que aquell de la foto jajajaja).

Us deixo amb una cançó dels Red Hot Chili Peppers que m'agrada molt.



Per cert, estic molt orgullós (bueno, orgullós... me'n alegro que ho afirmi XD) d'una jove que ha confessat que l'agraden els Re Jo Choni Chope' (com diria ma mare jajaja). Per fi arribes a una gran conclusió i recorda que sonen bé desde 1983. Molts anys després neixeria jo, i poc després tu. Abraçada!

Petons, patades i abraçades!!


"No podia haver dos cors tan oberts, dos gustos tan semblants, dos sentiments tan armonics..."

dimarts, 23 de novembre de 2010

pajaros en la cabeza

Holaaaaaa!

La meva entrada d'avui va dedicada a tots els ocells que volten per Roses.
Sé que us voleu carregar amb els vostres missils les eleccions autonòmiques del proper 28 de novembre però no sé jo si ho aconseguireu.
Ja podrieu fer com els altres partits i emplenar les parets/faroles de cartells o enganxines però no m'embruteu el terra... ni feu perillar a tots els civils que votaran en blanc perquè no els fareu canviar d'opinió!


Els pajaros en la cabeza són també els que tinc al cap. Porto dies amb un "poti poti" de pensaments. Entre exàmens, deures, treballs, llibres, política, amics, sortides, música... tinc el cap fet un pardal (no sé si aquesta expresió existeix, l'hauré creat jo?).

D'exàmens anem a un per dia durant dues setmanes. De deures bueno, no ens podem queixar; trebals... uns quants; llibres: Pride and Prejudice, Endreçar l'ànima i Entre la promesa del verano y el frio del invierno (segons l'estat d'ànim menys el primer que és obligatori TT). Política... ja ho sabeu. Amics... que dir d'ells... sou genials. Sortides cada dia, desde extraescolars a dinars passant per conferències/exposicions, etc; música... ja coneixeu els meus gustos (*). I altres temes que pocs coneixeu (2 ho sabeu i un altre que té les seves hipòtesis) que ronden pel cap d'un estudiant pre-universitari com molts d'altres.

*Per a mi un dia es reparteix en períodes de 8 hores: 8 hores d'estudi, 8 hores de son (últimament si arribo a 6 dóna gràcies sobretot els caps de setmana que dormo més malament...) i 8 hores d'oci (que per mi entre setmana 8 hores d'oci significa... 8 hores de música i no us enganyo, que us ho digui la meva mare que està farta de mi XDD)


Epic moment amb la Silvia, esperem que sigui així!
Silvia [19:03]
estas viciat a extremoduro i a X xd
Gerard [19:03]
però X no està viciada a mi XD
Silvia [19:04]
eso se arregla xd
Gerard [19:04]
no se yo...
Silvia [19:04]
o i taaant
Gerard [19:05]
abre los ojos que te quiero ver... abre las piernas que te quiero amar!


--------------------------------------



Algú s'apunta a veure La vida es bella o a fer la ruta megalítica aquest cap de setmana pel matí/tarda? Va, depèn dels que sigueu us convido a dinar a casa o si fem la ruta doncs bocates per tots! (o casi).
Stop gent que només surt per la nit! Acabem amb la gent que només surt per la nit!

Us deixo amb una cançó de l'últim disc que van treure els Red Hot Chili Peppers... va ser l'any 2006. Any del gran concert a Madrid! Espero que sus encanti la cançó, és brutal!!



Petons, patades i abraçades a totes vosaltres!


"...come and get it"

diumenge, 21 de novembre de 2010

"joder a mi me escriben eso i me pongo a llorar (de la emocioo ehhh)"

En dies com avui em vénen al cap cançons del tipus Under the Bridge dels Red Hot Chili Peppers o Venice Queen (d'aquests també, canviant alguna paraula). Al final us deixaré amb Under The Bridge que és com he estat la major part de la tarda/nit.

Com aquell que és boig m'he passat tot el dia estudiant... espero no acabar treballant en un Mc Donalds (que és un treball molt digne d'amirá).

Al vespre he anat a Zland. Festa dels aniversaris. Odio el mes de novembre, ho sento però com diria Obrint Pas: "fou un fred i trist novembre".

Avui no ha estat cap dia excepcional. M'han venut un llibre trencat, m'he fotut una pallissa a caminar en busca d'alguna botiga de polseres i coses d'aquestes i només he trobat chinos, indis i moriskos.

Sara, espero que t'hagi agradat el meu regal. Hem passat grans moments i encara ens queden molts per viure, n'estic ben segur!

Laura, espero que la carta t'hagi agradat. Sento no haver pogut donar-te el llibre, però passo de donar cultura trencada. Dilluns aniré a la llibreria a veure que passa i el pròxim cap de setmana et porto alguna cosa! ;)

Durant el sopar a vegades m'he sentit molt "Under the Bridge". Crec que la flama s'esà apagant... ho sento.

Com aquell que és boig volia donar les gràcies a l'Àxel (per venir a sopar i fer que m'ho passés tant bé tot i que casi acabo vomitant per variar) i a la Paula (per donar-me l'esquena varies vegades ;) ).


Fins aqui el dia d'avui, molt interessant a què si?

Segur que us preguntareu d'on prové la frase del títol; doncs prové del teclat de la Silvia quan si vaig enviar un text on mostrava el meu "jo" més sensible (Segons ella sensible, ja que per mi era tot molt friki) però és el que tenen aquestes coses. A vegades surten bé i, a vegades no.


Vull que em domestiquis ja d'una vegada, ets única al món i porto molt de temps esperant aquest moment que cada cop veig més de lluny i es va desenfocant fins que em quedo fregit al llit però ràpidament torno a despertar i em veig allà, fent-me fotografies amb tu, escoltant música, pasant-ho bé, disfrutant del moment... però jo en veritat no l'estic disfrutant: m'està matant per dins.

Espero que no em passi com ahir que no vaig "pegar oju" durant tota la nit donant voltes al cap. Les hores no passaven, només passaven les gotes de suor fred per el meu front, mentre jo, al llit sense poder fer res, escoltava i veia els flashos de les càmeres que ens fotografiaven contínuament.
Això és una realitat fictícia que "mai" ocurrirà. Tot i que a mi m'han ensenyat a no dir mai, "mai", per això t'espero aqui, al lloc de sempre esperant la teva trucada d'alegria i anyorança on els sentiments s'interrelacionen per formar un enllaç covalent ben metàlic per a que no es pugui fondre mai més.

M'en vaig a intentar dormir. Demà us explico com m'ha anat l'experiència.

Com aquell que és boig us deixo amb la cançó Under The Bridge dels Red Hot Chili Peppers. Us recomano que si no enteneu la lletra, la busqueu perquè està molt bé!



Bona nit gent. Petons, patades i alguna abraçada por ahí.

“Eran como clubs de strippers, pero tu te la podías llevar, como en un McDonalds o algo así”.

dissabte, 20 de novembre de 2010

nit estrelladament friki

Bon dia!

Ahir va ser un dia excepcional. Des de el Durex: connecting people (per collons) de la meva camiseta a la gran partida al trivial passant pel sopar al Frankfurt.

Em vaig llevar a les 7 i mitja o així tot i que entrava a les 9 per baixa d'una professora. Matí bastant correcte amb molt de son per variar i grans dosis de riure. Per la tarda tranquil·litat (a vegades està molt bé XD) i per la nit... feshta!

El sopar va estar molt bé amb la companyia de: Saya, Paula, Lidia, Rocio, Emma i la resta d'homes... Gery, Gus, Martin, Dani, Curi... i jo (es clar!).
Durant el sopar grans dosis d'argentinisme. Allò va acabar "chorko" total amb els parlantes jajaja

Tots anàven al cinema a veure Hangry Porter menys 3 (jo inclòs). Adivineu qui eren les altres dues? Doncs si, les meves dues senyorinas preferides: paula i crispis!

Haviem d'anar a veure les estrelles (com jo :D ) però el cel estava ennuvolat per l'ocasió i vam anar a casa de la Cynthia i l'Anna on ens vam trobar amb elles dues i amb la Wake i la Segura.
L'intent de truita de patates va quedar en puré de patates fregit, amb l'ou abort XD

Molt bona la cançó de shubab shubab (o com s'escrigui) on hi ha moments que sembla que digui chupa'm, chupa'm!
Després partideta al trivial (bastant complicat, la veritat). I later... el pajilleitor plus!
Mira que he fet coses a la vida (i les que em queden, o no XD) però mai havia vist com un gat podia fer tal aberració sexual. Per ser exactes dues aberracions seguides (quin màquina XD).Per cert, el gat mirava fixement a la Segura, no vull dir res amb això... jajaja
Imatge d'un altre gat intentant acabarla feina ben feta).

Ara m'ha vingut al cap una anècdota a casa d'en Marc que em vaig quedar a dormir a casa seva i va entrar la mare d'en Marc a l'habitació i va preguntar què feiem i en Marc com sempre pensant en el mateix... "estamos haciendo un concurso de pajas a ver quién llega más lejos". Epic!

Bueno, després de tan fastigosa activitat la crispis i jo vam optar per marxar (ja que jo feia tard a casa per variar... jajaja).

I fins aqui la nit d'ahir. Avui toca estudiar, estudiar, estudiar... i potser em passo per la tarda pel local de l'EmbranZida i a les 19h comencem la festa. Ja us escriuré!

Salutacions desde Roses sur mer!
Patades, petons i abraçades!

P.D: Segueix llegint el meu món cada dia!

dijous, 18 de novembre de 2010

The past recedes

No sé com m'ho faig però porto uns dies (o setmanes ja) que cada dia em passa el mateix:
Em desperto content, vaig a classe content. Arribo al pati content, torno a classe content... i surto de l'insti enfadat. I així ha continuat la resta del dia. Fins els collons de tot.

Ja t'explicaré a tu (que veiem el món amb uns altres ulls) el que ha passat...

Avui ha estat un dia en part emotiu.
Hem presentat el treball sobre la colonització de Tunissia i hem acabat amb un parell de fotos del viatge. Viatge que sempre recordaré pels grans moments que vam passar en "família". Recordaré desde el menjar picant de la haima que només em menjava jo a aquelles festes nocturnes sense intentar fer soroll voltant per tot l'hotel a altes hores de la matinada passant per la meravellosa gent que va venir (tot i que alguns m'heu decepcionat al llarg del temps...). Aquí us deixo una foto amb la mà de la Fatima. Un altre dia posaré una mirant "¿Quién quiere ser millonario?" en àrab.

"El que fa bonic el desert és que en algun lloc amaga un pou..."

Demà divendres 19 de Novembre (fou un fred i trist novembre :D). Demà classe a les 9 ja que la profe està de baixa fins no se sap quan (i l'exàmen és d'aqui molt poc...). Començaré el dia amb Història per el món contemporani, després Economia, pati (^_^), Mates aplicades a les ciències socials, Organització d'empreses, anglès, anar a dinar a casa de la tia i mates de nou.

Per la nit... anar a veure les estrelles amb la Paula (no sé si algú més s'apuntarà) i després a Zland. Segur que serà un dia per recordar (com el dia de l'accident XD).

Gràcies Paula per la conversa d'ahir! Som uns "incomprendidos"... pero que passa? jajaja
Gràcies Crispis per llegir el meu blog, espero que t'agradi molt i recorda, alegra esa cara! (Avui m'ha agradat veure't contenta, segur que demà ho estaràs més!).

Demà més! (o potser ja serà dissabte quan em posi a escriure... ja veurem).

Abraçades a tots/es. Us estimo!

P.D: Us deixo una canço de John Frusciante que m'agrada molt (si jo fós gay, m'enamoraria d'aquest home jajaja)

The past recedes

dimecres, 17 de novembre de 2010

Rellevància estelar

“És tan misteriós el país de les llàgrimes…”





Matí molt amè. Només hem fet 4 hores de classe més la mitja hora de pati. Durant aquestes 4 hores (Organització d'Empreses, Anglès, Mates i Filo no hem fet res de l'altre món; documental, presentació oral, corregir i lògica).

Tarda per pensar. Pensar en la traca d'exàmens que s'apropen cada cop més... i en altres coses que no crec que us importin massa d'un boig o "bollo" com jo.

No canviaré d'opinió al dir que la millor música que hi ha és el rock i no la "música" dance (que només serveix per això, per dancejar).

He començat el post amb una gran frase extreta d'El Petit Príncep d'Antoine de Saint-Exupéry, un clàssic d'entre els clàssics. Un llibre que molt sovint ronda pel meu cap. He triat aquesta frase perquè he estat "trobant-me" a mi mateix.

He estat pensant i fa molt de temps que no ploro (podeu riure, però és veritat). Ni m'enrecordo quan va ser l'últim cop que vaig plorar. Pot ser va ser ja fa 4 anys quan va morir el meu avi i em vaig enterar per altres persones després de que l'haguéssin enterrat una setmana abans... aquell dia va ser horrorós.


Crec que a vegades és important plorar ja que així pots "desfer-te" dels teus rebomboris mentals que només porten mal de caps. Jo -com he dit abans- no recordo que és plorar i pot fer gràcia però tinc ganes de plorar un dia d'aquests i començar una nova etapa d'aqust projecte de vida únic.

Això ho he escrit abans de sopar; ara, amb l'estómac plè (de disgustos) m'estic fent més la idea de complir la ploranera. Això no és una cosa que surti perquè tu vols, o sigui que serà difícil fer-ho... alguna idea?

______________
--------------------

No em vull allargar més, si us heu fixat he acabat escrivint d'una manera menys correcte però si us interessa el perquè pregunteu-m'ho, potser us ho explico).

-------------------
_____________



-Tinc unes ganes infernals de que arribi divendres per anar a veure les estrelles amb tu (pero que passa?) i després anar a ballar a la "nostre" manera a Zland...!


Abraçades a totes les meves seguidores (les que ja coneixia i les que m'ho han confirmat avui.).
Ale, a tots molt de Ra-Ra-RagaZZa i feliç dia mundial de la Filosofia!

dimarts, 16 de novembre de 2010

la Paula em dóna incentius per escriure...

Tela eh! Tela!

A petició de la Paula us escriuré les vivències del dia d'avui (16 de novembre de 2010 com figura més a dalt). Foto també a petició de la senyorina. Imatge feta a Tunissia el passat mes de març quan ens dirigiem a la zona del desert on vam dormir.


El dia ha començat com cada dia: la ditxosa alarma que apretes al botó i no s'apaga. Això ha estat a les 6 i mitja ja que avui no tenia exàmens ni polles en vinagre (en oli si, però en vinagre haureu d'esperar fins la pròxima setmana que tinc una ronda d'exàmens i treballs monumentals).
Després de l'alarma, m'he desplaçat cap a la dutxa on l'aigua s'esllavissava per les meves corbes (ben alegres com sempre). Després d'això ha vingut tota la parafernàlia de secar-me el cabell, rentar-me les dents, lentilles... i després a prendre el iogurt acompanyat per un tallat més cafè que llet i dues cullerades de sucre per poder aguantar despert a classe (tot i prendre'm el cafè em quedo sopa sempre XDD).
Com cada dia a les 7:35/40 em trobo amb el Sr. Person (Axel para los amigos), i ens hem disposat a anar a classe tot cantant Ratrace d'Skindred com casi cada matí (bueno, jo intento cantar perquè m'emociono molt i l'Axel fa air guitar jajaja).


Hem arribat a classe i a primera hora ens tocava... ciències per el món contemporani. Per variar hem vist un video sobre ADN, cromosomes i els micos. Després Història per el món contemporani )vaja, avui tot va relacionat amb el món contemporani o què? La gent no tenia tant de temps lliure a l'edat moderna o abans?). A Història el meu company Javier i jo haviem de presentar un treball sobre la colonització de Tunissia, gràcies a Déu o a la mare de Déu ens hem escaquejat de presentar tal desgràcia humana). Després hem fet Organització d'Empreses. El professor ens ha posat un documental bastant divertit i didàctic sobre Inditex (ZARA). Després pati on ens hem pelat de fred al pati. Segur que la filla de la fresca segurata del pati estava ben calenteta (XDDDD).
Tot seguit del pati hem fet economia, on tiraria a algunes dels cabells fins que es quedessin més calves que el professor. Fins els ous del batxillerat social com sempre...
Després de l'infern econòmic pel que passava (i encara passo) hem fet anglès (ho o hem intentat, perque allò sembla una guarderia de les cuatre tontes de torn que estan tot el dia llepant coses que a la seva edat no han de llepar i esclar, no s'empapen de res (bueno si, de "lechesita" com diriem la Silvia i jo). Per acabar el dia hem fet Ed. Física. Crec que és la matèria que més m'agrada aquest any. M'ho passo bé, m'agrada i fas esport (que pot semblar que no, però m'agrada molt, sobretot fer excursions muntanyenques o rutes per aquest meravellós litoral del que disfrutem). Després dinar a casa de la tieta, per poder anar a mates a les 15h. Després de sortir a la pissarra i fer bé uns problemes que semblaven molt difícils però no tenen cap misteri, cap a casa. I aqui estoy, delante de la pantalla después de 4 horas... Això sí, amb Extremoduro i Red Hot Chili Peppers de fons, s'et passen les hores volant!
Ara toca repassar la presentació d'anglès, llegir el text de la Paula i... acabar de fer les funcions bàsiques d'un ésser viu... com jo: air guitar, cantar, llegir i creativitzar alguna historieta per desferme d'aquesta ràbia acumulada en vers els "companys" de la meva modalitat de batxillerat que té de social el mateix que l'Ariadna de cantant d'òpera anglesa.

Amb aquestes paraules m'acomiado de vosaltres fins demà que seré aquí o seré per allà.

"Éramos como dos ranas en busca de un solo charco"

dilluns, 15 de novembre de 2010

I'm sorry... I love you!

Avui bàsicament parlaré de la meravellosa gent que considero amics. Si et consideres amic meu segueix llegint. Potser et sentiràs relacionat/da amb les meves paraules o potser agafes una depressió de la qual no podràs sortir ni amb acupuntura china.

Els meus amics són la base de la meva vida. Sense ells res seria possible, res.
Sempre poso com exemple amb la Silvia que semblem com els membres de la sèrie anglesa Skins: hi ha el drogadite, el pajilleitor, l'alcohòlic, l'enamorat, el suicida, el músic, el que intenta que els seus amics siguin feliços... Jo m'identifico amb l'últim estament citat. M'encanta veure als meus amics contents, sense que es barallin entre si. M'hi capfico tant en aquests temes que a vegades acabo jo més amargat que ells però després alguns ho saben veure i em recompenseu amb una abraçada. Algun dia us parlaré del significat d'una abraçada per mi (més que un petó).


Tot aquest text no tindria molt de significat si no us explico que dies enrere va començar a cap girar-se la vida d'algunes persones a les que considero molt properes i crec que puc confiar en elles:

-Una noia que va patir un fortuït accident del qual no en parlarem perquè no toca i crec que la podem recordar per altres característiques que la reflexen molt millor. Ens veiem aquest cap de setmana mirant estrelles... Gràcies!

-Un noi que es deixa influenciar per "mala gent" (desde el meu punt de vista, que ja he expressat lliurement moltes vegades). A veure si t'espaviles i fas front als problemes amb alegria i bona lletra (que després la de català t'ho compta com a falta XD). Gràcies.

-Una noia que està ultimament molt negativa. A tu et recomano que li donis el sentit a la vida que es mereix. Ja he parlat amb tu, Carpe Diem. Pots comptar amb mi per a qualsevol cosa, aquí em tens. Espero continuar veient el teu somriure cada dia, res de posar mala cara!

-Un noi que m'ajuda sempre, a vegades una mica despistat però bon tio. Ens coneixem desde fa 14 anys... per ous ens hem de portar bé jajaja. Moltes gràcies!

-Una noia que sempre està allà, ajudant-me i explicant-me interessos variats. Ens coneixem molt bé l'un a l'altre. Ella em coneix millor que jo mateix. Gràcies!

-Una noia que pateix dislèxia (com moltes) i em dona unes grans abraçades que sempre em fan recordar grans moments que hem viscut junts. Gràcies!

-Un noi al que veig cada dia, del qual he après molt. Amb tu em diverteixo molt, és extrany que no rigui assegut al teu costat! Ara et desitjo que posis molt esforç als estudis i a aprendre a tocar la stratocaster que tens, molta sort. Gràcies.

-Un grup de persones que m'agraeixen constantment l'esforç per conseguir el nostre objectiu comú. Moltes gràcies a tots.

-Un grup de persones que m'han acceptat molt bé a la seva "tribu". Gràcies.

Hi ha molta més gent a la que donaria les gràcies, però ara mateix em volia centrar en aquestes especialment ja que crec que sou les persones que més a prop tinc avui dia.

A tots vosaltres us dic que si necessiteu alguna cosa, ja sigui cantar, ballar, passar l'estona o endreçar l'ànima aquí em teniu.
Us donaré un consell que espero que us serveixi a tots, la vida és la millor cosa que et podria haver passat, disfruteu-la! Això sí, sent fidels als teus deures i fent ús dels teus drets que per alguna cosa estan!

Abraçades a tots.

"...te ví pasar y ahora ya vuelvo a sonreír."

diumenge, 14 de novembre de 2010

No he mort

Porto uns quants dies sense escriure al blog. Tranquils, no he mort. Aquest cap de setmana ha estat esgotador i molt estressant.

Després de portar tota la setmana aixecant-me a les 6:30 per anar a classe, arriba divendres i vam anar a l'Hort d'en Minguets i allà vam estar fins que va entrar el dia següent i vam anar a acompanyar a la Paula (la meva germana petita (sense estudis, es clar) :D) a casa seva i després cap a casa.
La nit se'm va acabar
a les 3 de la matinada i dissabte em vaig aixecar a les 7 i a les 8:30 ja estava al local ordenant per a la visita de Marina Geli.

Vam esmorzar amb la gent del partit, vam fer l'acta de constitució de les JSC Alt Empordà - Roses i vam anar a dinar al Restaurant La Cala.

Vaig sortir del dinar prop de les 4 menys quart i a les 4 tenia reunió de l'Embranzida. Després del restaurant cap a ÊmbranZilàndia on vam fer la reunió i després vam celebrar l'aniversari de la crispis [l'altra germana petita (també, sense estudis)] al Frankfurt (Felicitats! Espero que t'hagi agradat la cançó que et vaig escriure ^^). Vam acabar del sopar prop de la 1 de la matinada i després vam anar fins el local i jo cap a casa. Em vaig anar a dormir prop de les 3 un altre cop. Avui m'he aixecat a les 7 i cap a les 9 menys deu estava a la parada del PSC al mercat. He arribat a casa a la 1, he dinat prop de les 3 i a les 16:50 rondava per ÊmbranZilàndia fins ara que acabo d'arribar.

Ara toca fer els deures!!

[Veu Paula]: ¿Pero qué pasa? jajajaja [És normal que l'estimi tant a la Paula, és molt gran!!]

dijous, 11 de novembre de 2010

Incendi

Estava a l'entrada de la casa. Els sofàs de cuir vermell estaven situats entre una petita taula auxiliar on hi havia una petita llum, un cendrer, un encenedor i un llibre, cada setmana hi havia un llibre diferent. Davant dels sofàs, una petita televisió, finestra sobre un món que, de vegades, era millor ignorar. Al fons de l'habitació una porta que donava a la cuina. A la paret esquerra una gran prestatgeria, amb les obres apilades unes sobre d'altres a causa de la manca de lloc. Al capdavant d'ella una altra porta, que donava a la cambra de bany.
Mirar aquesta sala que tants records em portava. El somriure em va ensenyar el cap als meus llavis, no vaig poder evitar sentirme atrapat pel meu passat, per la quantitat d'hores que passés entre aquestes quatre parets. Cada moble, cada racó, cada cantonada,
tot em porta records tan vius que semblava que estiguessin passant en aquest mateix moment. La meva memòria va evocar cada frase, cada gest, cada carícia i no va poder evitar estremir a causa de l'acumulació de tantes sensacions.
Vaig anar a recolzar contra la paret pe
r agafar aire, gairebé caic quan no la trobava. Vaig obrir els ulls i em vaig trobar amb la realitat que havia estat intentant eludir. L'única paret que resistia era la de l'entrada, i es trobava pràcticament calcinada.


Les cendres
dels meus sofàs, de la meva taula, del meu llit, dels meus llibres, eren ara la catifa sobre la qual trepitjava. Vaig caure de genolls, i les petites partícules que abans eren les meves possessions em van fer tossir. Unes llàgrimes mudes van caure dels meus ulls i van netejar una mica el sòl brut.
No quedava res, absolutament r
es. Tota la meva vida havia quedat esborrada en només un parell d'hores. Tots els records, tota la meva existència s'havia quedat reduïda a cendra, per molt cruel que sonés. El foc havia devorat tot amb una rapidesa increïble, s'havia menjat en segons el que a mi m'ha costat anys construir. El buit que sentia al meu interior era enorme, com si de sobte s'hagués esborrat tota la meva existència. Els meus ulls es posaven una i altra vegada en aquells llocs on vaig passar tants bons moments, buscant alguna cosa que romangués intacte, no hi havia res.


Vaig caure a terra de genolls i vaig deixar que el plor prengués el control de la meva ànima, vaig plorar per perdut, vaig plorar pel que ja no podria fer. La meva ment em bombardejava una i altra vegada amb els records que tenia, amb les carícies que vaig donar al sofà, amb la incertesa que em provocava un moment de tensió d'una de les meves obres favorites, amb les rialles al voltant de la taula. Ara semblava tot tan llunyà, una cruel broma de la meva ment, una mentida; no hi havia res que m'indiqués què succeïa realment.
La meva casa, la meva vida, ara tan buida que em semblava que mai seria capaç de tornar a ajuntar tants bons moments. S'havia acabat, ja no quedava res que em digués qui era jo, que era el que havia aconseguit en tots aquells anys. Sentia com l'agonia s'apoderava de la meva ànima i em va permetre el pas, potser per sentir-me viu, o potser per tenir el primer record de la meva nova vida, no ho sabia amb exactitud.
No tenia forces per aixecar-me, encara que sentia com una mà m'alçava amb cura. Una veu m'arribava des de lluny, xiuxiuejant paraules d'alleujament, però buides. Vaig sentir com m'abraçaven, però no era conscient, només sabia que ja no em quedava res. Em van empènyer fora, però jo no volia anar-me'n, tot i que ja no estigués seguia sent casa meva. Vaig dir que havia d'acomiadar-me d'ella, però, com t'acomiades de tota la teva existència? Com li dius adéu a una part tan gran de tu? Mai podria fer-ho. Vaig sortir escortat per aquests braços que em semblaven estranys, em van ajudar a entrar al cotxe. Em vaig quedar allà assegut, mirant per la finestreta les restes d'una vida. El motor es va posar en marxa i ens vam anar allunyant poc a poc. Vaig estendre la mà cap al vidre, no viga poder fer res més, això era l'únic que el meu cos em permetia fer. Adéu.

dimecres, 10 de novembre de 2010

Judici afrancesadament mortal


Aquell matí estava resultant un malson. Després de la classe de francès va arribar l'hora del pati, però a Carla li va costar molt desconnectar de l'aula i relaxar-se. Va estar tot el temps removent-se incòmoda a la vorera on sempre s'asseia amb les seves amigues, i li va semblar impossible mantenir la concentració en el que aquestes deien. Li van entrar unes ganes irrefrenables de cridar i plorar, i quan creia que el seu cap estava a punt d'explotar, va interrompre una insubstancial conversa sobre moda i va dir que necessitava anar al lavabo. Va caminar lentament cap a ell, arrossegant els peus, molt més pesats que de costum, i amb la mirada perduda com la d'algú que es dirigís a la seva execució.

Va obrir la porta i es va assegurar que no hi hagués ningú. Va tirar el pestell i es va aturar. El regust de la seva saliva li donava molt fàstic, i per això es va abalançar sobre una de les velles piques del lavabo i va començar a fregar-se la boca enèrgicament amb aigua i sabó. Aviat l'escuma que formava el sabó va començar a barrejar-se amb les seves llàgrimes, i quan estava a punt de perdre la consciència a causa de la manca d'oxigen, es va deixar caure sobre el terra i va baixar el cap. Es va assecar els ulls amb el revers de les seves mans i, al cap de dos minuts, es va posar en peu. Les seves cames flaquejàven en fer-ho, però finalment, es va girar i va tornar a enfrontar-se amb l'únic que la jutjava tan severament: la seva mirada.

Feia una setmana que sabia que aquest moment arribaria, i tot i així no ho va poder evitar. La professora de francès va proposar una activitat diferent i divertida per començar el curs: Farien una mena de viatge a França ... des de classe. Per això els alumnes havien de reunir tot allò que els permetés ambientar l'aula a l'estil francès, incloent pòsters, música, roba, revistes, llibres i ... menjar. Algú va dir entusiasmat que podien fer creps. A tots els va encantar la idea i aquell matí Pierre, els pares del qual eren francesos, va portar diverses paelles i tots els ingredients per a unes autèntiques crepes franceses. Va ser molt divertit preparar-les. Algú feia fotos, i les cares de tots havien acabat enfarinades.

Al final tenien tres plats amb muntanyes de saboroses creps, i un munt de pots al seu voltant amb melmelades, sucre, llimona i, és clar, molta Nutella. Tots es van llançar com bojos a per la seva crep, i aviat taques de xocolata van començar a acompanyar a la farina en les seves cares per conformar originals quadres abstractes. Carla era l'única que es mantenia aliena a la situació, contemplant l'escena incòmoda i amb certa reticència. Argumentant, com sempre, que no li agradaven molt els dolços, però tots van insistir que les provés, que si no ho feia no seria una autèntica francesa, i feien broma sobre el fet d'haver de llevar-li aquesta boina a l'estil parisenc que s'havia posat al principi de la classe. Encara no podia creure que hagués caigut en la trampa d'una forma tan summament fàcil, però la veritat era que aquestes creps tenien una pinta irresistible, i, ometent els seus pensaments més profunds, va gaudir com feia temps que no gaudia d'una meravellosa crep de xocolata .

Aquests records, tan propers i tan estúpidament feridors, es burlaven d'ella com un fantasma que, tot i sense rostre, ella coneixia molt bé, perquè convivia amb ella cada segon de la seva vida fent-la miserable i insignificant. El timbre del pati va sonar, però els seus peus s'havien paralitzat al terra del bany, i els seus ulls estaven fixos en el mirall. Aquest li va tornar la mirada furiosa i punyent d'algú que havia comès una terrible atrocitat. Les imatges de l'última hora de classe turmentàven la seva ment, i el seu coll semblava cremar fins al punt de sentir-se ofegada, sense respiració.

Finalment, va prendre una decisió, la mateixa decisió que prenia cada vegada amb més freqüència. Va repassar un cop més la fastigosa silueta del seu cos i va sentir la seva pell greixosa contra la roba. Va recordar a totes les seves companyes de classe, els cossos i personalitats venerades com si fossin deesses, i va desviar la seva mirada cap a les tasses del lavabo. A mesura que s'acostava, la pudor que desprenien anava dibuixant una ganyota de fàstic a la cara. Era culpa seva, així que l'hi tenia merescut. Es va agenollar davant de la tassa, que recollia les llàgrimes que van tornar a brollar dels seus ulls, i repetint un gest malauradament familiar, les seves mans tremoloses es van acostar lentament a la seva boca oberta, per la qual encara lliscaven algunes restes de sabó.


dimarts, 9 de novembre de 2010

Tot arriba...

Portava dues hores en aquella discoteca, recolzat a la barra esperant i ella no es dignava a aparèixer. Recordava el primer dia que la vaig veure, era tan bonica .... un cos d'infart, vestida de negre absolut amb uns pantalons i un top que s'acoblaven a la seva figura com una segona pell, els talons de vertigen i la cabellera, negra també, deixa anar. No vaig poder apartar els ulls d'ella en tota la nit, fins que al final la vaig veure marxar amb un imbècil que havia de portar vint copes de més entre pit i esquena.

La setmana següent vaig anar a la mateixa discoteca amb l'esperança de tornar a veure-la, només això, ni tan sols em vaig plantejar el abordar-la, li intimidava gaire, només volia veure-la de nou i allà estava, una altra vegada de negre però ara amb una minifaldilla que tenia molt de mini i molt poc de faldilla, uns talons impossibles i un suèter que li deixava una espatlla al descobert fent-la més desitjable encara, com si res fos possible. Aquest dia vaig veure el color dels seus ulls ... verds, com l'oceà més profund, com la selva més misteriosa, com la maragda més freda. Aquest dia ella em va mirar i va semblar com si un somriure temptadora i maliciosa voldria aflorar als meus llavis, o això vaig creure.
Des de llavors havien seguit un joc tàcit en què l'esperava cada nit, la mirava com un nàufrag i darrer tros de fusta amb el qual poder mantenir-se, ella, sempre de negre, em mirava i el somriure aflorava als meus llavis , un somriure que tenia una mica de malvada, havia de admetre-ho, i potser per això m'excitava encara més. Quan l'intentava abordar ella acabava desapareixent darrere d'una columna, d'una porta, d'un núvol de fum .... No aconseguia assolir-la, només la tornava a veure quan es marxava amb l'idiota de torn que mai era el mateix, encara que sempre eren estúpids que havien begut massa o buscaven brega o segur que s'havien ficat alguna cosa.

La nit anterior havia estat diferent. Ella m'havia mirat i s'havia acostat, "no desesperis" em va dir en un murmuri "tot arriba". La seva veu era dolça com la mel, suau com la seda, càlida com una manta a l'hivern .... Un calfred va recórrer el meu cos i va desitjar tenir-me al seu costat i que li parlés d'aquesta manera, va desitjar acariciar-la i besar-la i dir-li la bonica que era. De nou havia desaparegut i de nou la vaig veure marxar amb un paio absurd que cantava "Asturias patria querida".
I allà estava jo aquesta nit, esperant de nou però no apareixia. Precisament aquest dia, que em sentia més valent, més audaç, més segur que mai que parlaria amb ella i que aquest seria el dia en guanyaria per fi.
"Hola estimat". Aquesta veu ... estava al meu costat, acariciant l'oïda, "et ve de gust acompanyar-me aquesta nit, cel?" Per fi. Per fi l'univers havia girat a favor, per fi ella em demanava que l'acompanyés. No vaig poder ni parlar, només li vaig agafar la mà i vaig sortir amb ella. Aquesta nit anava espectacular, unes malles que delineaven les seves cames perfectes, els seus meravellosos talons que la feien gairebé tan alta com jo, aquell suèter que tant li havia agradat, el que li deixava l'espatlla al descobert, una espatlla nivi i suau, la cabellera solta com sempre i aquests meravellosos ulls mirant-me, només a mi... era com un somni.
Vam pujar al cotxe però abans d'arrencar vaig voler fer-li una pregunta:
Digues una cosa ... ¿Per què has jugat tant amb mi tot aquest temps?
No estimat, em va contestar ella amb aquesta veu melodiosa i encisadora, has estat tu el que has jugat amb mi, el que has acabat temptat, i ara ....
Un dit va recórrer el seu pit fins parar-se a l'alçada del cor. En aquest moment vaig sentir un fred espantós, un dolor increïble, una por paralitzant ... la vaig mirar de nou i tot i continuar sent la dona més bella que havia vist mai havia alguna cosa realment aterridora en aquesta mirada verda, en aquesta pell blanca gairebé transparent, aquesta boca fosca que s'obria fins que vaig sentir que l'últim alè de vida se n'anava per aquest forat sense fi.

L'agent d'atestats li va cobrir el rostre amb el llençol tot esperant el jutge. No va poder evitar un sentiment de tristesa en parlar amb el seu company.
Aquests jovenets es creuen els reis del món, - li va dir, es passen la nit bebent, ficant-se de tot i després agafen el cotxe com si res per acabar estampant-se en qualsevol paret.
Sí, va respondre l'altre, - No s'adonen que el que fan és jugar amb la Mort temptant contínuament fins que al final aquesta acaba per emportar-se'ls.

diumenge, 7 de novembre de 2010

La vereda de la puerta de atrás

Algun dia us he d'escriure sobre els meus gustos musicals. Per mi Extremoduro és dels millors grups de l'història. Poesia musical.
Us deixo amb una de les meves cançons preferides del grup, la vereda de la puerta de atrás.



Si no fuera porque hice colocado
el camino de tu espera
me habría desconectado;
condenado
a mirarte desde fuera
y dejar que te tocara el sol.
Y si fuera
mi vida una escalera
me la he pasado entera
buscando el siguiente escalón,
convencido
que estás en el tejado
esperando a ver si llego yo.
Y dejar de lado la vereda de la puerta de atrás
por donde te vi marchar
como una regadera que la hierba hace que vuelva a brotar
y ahora es todo campo ya.
Sus soldados
son flores de madera
y mi ejército no tiene
bandera, es sólo un corazón
condenado
a vivir entre maleza
sembrando flores de algodón.
Si me espera
la muerte traicionera
y antes de repartirme
del todo, me veo en un cajón,
que me entierren
con la picha por fuera
pa que se la coma un ratón.
Y muere a todas horas gente dentro de mi televisor ;
quiero oír alguna canción
que no hable de sandeces y que diga que no sobra el amor
y que empiece en sí y no en no.
Y dejar de lado la vereda de la puerta de atrás
por donde te vi marchar
como una regadera que la hierba hace que vuelva a brotar
y ahora es todo campo ya.
Dices que a veces no comprendes qué dice mi voz .
-¿Cómo quieres que esté dentro de tu ombligo?-
Si entre los dedos se me escapa volando una flor
y ella solita va marcando el camino.
Dices que a veces no comprendes qué dice mi voz
¿Cómo quieres que yo sepa lo que digo?
Si entre los dedos se me escapa volando una flor
y yo la dejo que me marque el camino.

dissabte, 6 de novembre de 2010

Un món amarg...

Ahir no va ser un gran dia. Va ser un dia arrogant que no marxarà fàcilment del reticle endoplasmàtic de les meves cèl·lules.

La gent no et valora pel teu esforç per aconseguir un objectiu sinó per qui ets i amb qui vas. Molt trist.
Cadascú té dret a triar els seus amics, no s'ha d'interferir en aquesta decisió tan personal.

Gràcies a un seguit de persones que em van fer impossible dijous i divendres vaig optar per tal desànim que no vaig tenir forces per anar al concert que Olvido celebrava a Roses, després de 9 mesos sense trepitjar l'escenari rosinc (i va ser en acústic durant la presentació del disc...).

A partir d'ara passo d'organitzar cumples, si em conviden col·laboro pel regal i si es fa festa vaig i punt.

Gràcies a tots els que esteu sempre allà (vosaltres ja sabeu qui sou).

dijous, 4 de novembre de 2010

Venice Queen

Aquí us deixo amb una cançó que m'agrada molt dels Red Hot Chili Peppers, Venice Queen.



Lletra en anglès (per a que la podeu cantar per sobre jajaja)

Does it go from east to west, y'all
Body free and a body less, y'all
Come again just to start afresh and
Once again to find a home
In the moment of the meantime

Dropping in coming through the mesh, y'all
Checking in just to get it blessed, y'all
Hard to leave when it's picturesque and
Find a form that's free to roam
Where you come from
Where you going

Where you come from
Where you going

Do it all then it all again, y'all
Make it up and you make a friend, y'all
Paddle on just around the bend and
Find a place where you can see
All the mamas and the papas

Take a chance on a recommend, y'all
Hard as hell just to comprehend, y'all
Disbelief that I do suspend and
Easy now to find a breeze
Where you come from
Where you going

Where you come from
Where you going

We all want to tell her
Tell her that we love her
Venice gets a queen
Best I've ever seen
We all want to kiss her
Tell her that we miss her
Venice gets a queen
Best I've ever

I know you said you don't believe
In God do you still disagree
Now that it's time for you to leave
G-L-O-R-I-A
Is love my friend
My friend, my friend

Your stylish mess of silver hair
A woman of your kind is rare
Your uniform returns to air
G-L-O-R-I-A
Is love my friend
My friend, my friend

And now it's time for you to go
You taught me most of all I know
Where would I be without you Glo
G-L-O-R-I-A
Is love my friend
My friend, my friend

I see you standing by the sea
The waves you made will always be
Your kiss goodbye before you leave
G-L-O-R-I-A
Is love my friend
My friend, my friend