Judici afrancesadament mortal

Aquell matí estava resultant un malson. Després de la classe de francès va arribar l'hora del pati, però a Carla li va costar molt desconnectar de l'aula i relaxar-se. Va estar tot el temps removent-se incòmoda a la vorera on sempre s'asseia amb les seves amigues, i li va semblar impossible mantenir la concentració en el que aquestes deien. Li van entrar unes ganes irrefrenables de cridar i plorar, i quan creia que el seu cap estava a punt d'explotar, va interrompre una insubstancial conversa sobre moda i va dir que necessitava anar al lavabo. Va caminar lentament cap a ell, arrossegant els peus, molt més pesats que de costum, i amb la mirada perduda com la d'algú que es dirigís a la seva execució.

Va obrir la porta i es va assegurar que no hi hagués ningú. Va tirar el pestell i es va aturar. El regust de la seva saliva li donava molt fàstic, i per això es va abalançar sobre una de les velles piques del lavabo i va començar a fregar-se la boca enèrgicament amb aigua i sabó. Aviat l'escuma que formava el sabó va començar a barrejar-se amb les seves llàgrimes, i quan estava a punt de perdre la consciència a causa de la manca d'oxigen, es va deixar caure sobre el terra i va baixar el cap. Es va assecar els ulls amb el revers de les seves mans i, al cap de dos minuts, es va posar en peu. Les seves cames flaquejàven en fer-ho, però finalment, es va girar i va tornar a enfrontar-se amb l'únic que la jutjava tan severament: la seva mirada.

Feia una setmana que sabia que aquest moment arribaria, i tot i així no ho va poder evitar. La professora de francès va proposar una activitat diferent i divertida per començar el curs: Farien una mena de viatge a França ... des de classe. Per això els alumnes havien de reunir tot allò que els permetés ambientar l'aula a l'estil francès, incloent pòsters, música, roba, revistes, llibres i ... menjar. Algú va dir entusiasmat que podien fer creps. A tots els va encantar la idea i aquell matí Pierre, els pares del qual eren francesos, va portar diverses paelles i tots els ingredients per a unes autèntiques crepes franceses. Va ser molt divertit preparar-les. Algú feia fotos, i les cares de tots havien acabat enfarinades.

Al final tenien tres plats amb muntanyes de saboroses creps, i un munt de pots al seu voltant amb melmelades, sucre, llimona i, és clar, molta Nutella. Tots es van llançar com bojos a per la seva crep, i aviat taques de xocolata van començar a acompanyar a la farina en les seves cares per conformar originals quadres abstractes. Carla era l'única que es mantenia aliena a la situació, contemplant l'escena incòmoda i amb certa reticència. Argumentant, com sempre, que no li agradaven molt els dolços, però tots van insistir que les provés, que si no ho feia no seria una autèntica francesa, i feien broma sobre el fet d'haver de llevar-li aquesta boina a l'estil parisenc que s'havia posat al principi de la classe. Encara no podia creure que hagués caigut en la trampa d'una forma tan summament fàcil, però la veritat era que aquestes creps tenien una pinta irresistible, i, ometent els seus pensaments més profunds, va gaudir com feia temps que no gaudia d'una meravellosa crep de xocolata .

Aquests records, tan propers i tan estúpidament feridors, es burlaven d'ella com un fantasma que, tot i sense rostre, ella coneixia molt bé, perquè convivia amb ella cada segon de la seva vida fent-la miserable i insignificant. El timbre del pati va sonar, però els seus peus s'havien paralitzat al terra del bany, i els seus ulls estaven fixos en el mirall. Aquest li va tornar la mirada furiosa i punyent d'algú que havia comès una terrible atrocitat. Les imatges de l'última hora de classe turmentàven la seva ment, i el seu coll semblava cremar fins al punt de sentir-se ofegada, sense respiració.

Finalment, va prendre una decisió, la mateixa decisió que prenia cada vegada amb més freqüència. Va repassar un cop més la fastigosa silueta del seu cos i va sentir la seva pell greixosa contra la roba. Va recordar a totes les seves companyes de classe, els cossos i personalitats venerades com si fossin deesses, i va desviar la seva mirada cap a les tasses del lavabo. A mesura que s'acostava, la pudor que desprenien anava dibuixant una ganyota de fàstic a la cara. Era culpa seva, així que l'hi tenia merescut. Es va agenollar davant de la tassa, que recollia les llàgrimes que van tornar a brollar dels seus ulls, i repetint un gest malauradament familiar, les seves mans tremoloses es van acostar lentament a la seva boca oberta, per la qual encara lliscaven algunes restes de sabó.