diumenge, 21 de novembre del 2010

"joder a mi me escriben eso i me pongo a llorar (de la emocioo ehhh)"

En dies com avui em vénen al cap cançons del tipus Under the Bridge dels Red Hot Chili Peppers o Venice Queen (d'aquests també, canviant alguna paraula). Al final us deixaré amb Under The Bridge que és com he estat la major part de la tarda/nit.

Com aquell que és boig m'he passat tot el dia estudiant... espero no acabar treballant en un Mc Donalds (que és un treball molt digne d'amirá).

Al vespre he anat a Zland. Festa dels aniversaris. Odio el mes de novembre, ho sento però com diria Obrint Pas: "fou un fred i trist novembre".

Avui no ha estat cap dia excepcional. M'han venut un llibre trencat, m'he fotut una pallissa a caminar en busca d'alguna botiga de polseres i coses d'aquestes i només he trobat chinos, indis i moriskos.

Sara, espero que t'hagi agradat el meu regal. Hem passat grans moments i encara ens queden molts per viure, n'estic ben segur!

Laura, espero que la carta t'hagi agradat. Sento no haver pogut donar-te el llibre, però passo de donar cultura trencada. Dilluns aniré a la llibreria a veure que passa i el pròxim cap de setmana et porto alguna cosa! ;)

Durant el sopar a vegades m'he sentit molt "Under the Bridge". Crec que la flama s'esà apagant... ho sento.

Com aquell que és boig volia donar les gràcies a l'Àxel (per venir a sopar i fer que m'ho passés tant bé tot i que casi acabo vomitant per variar) i a la Paula (per donar-me l'esquena varies vegades ;) ).


Fins aqui el dia d'avui, molt interessant a què si?

Segur que us preguntareu d'on prové la frase del títol; doncs prové del teclat de la Silvia quan si vaig enviar un text on mostrava el meu "jo" més sensible (Segons ella sensible, ja que per mi era tot molt friki) però és el que tenen aquestes coses. A vegades surten bé i, a vegades no.


Vull que em domestiquis ja d'una vegada, ets única al món i porto molt de temps esperant aquest moment que cada cop veig més de lluny i es va desenfocant fins que em quedo fregit al llit però ràpidament torno a despertar i em veig allà, fent-me fotografies amb tu, escoltant música, pasant-ho bé, disfrutant del moment... però jo en veritat no l'estic disfrutant: m'està matant per dins.

Espero que no em passi com ahir que no vaig "pegar oju" durant tota la nit donant voltes al cap. Les hores no passaven, només passaven les gotes de suor fred per el meu front, mentre jo, al llit sense poder fer res, escoltava i veia els flashos de les càmeres que ens fotografiaven contínuament.
Això és una realitat fictícia que "mai" ocurrirà. Tot i que a mi m'han ensenyat a no dir mai, "mai", per això t'espero aqui, al lloc de sempre esperant la teva trucada d'alegria i anyorança on els sentiments s'interrelacionen per formar un enllaç covalent ben metàlic per a que no es pugui fondre mai més.

M'en vaig a intentar dormir. Demà us explico com m'ha anat l'experiència.

Com aquell que és boig us deixo amb la cançó Under The Bridge dels Red Hot Chili Peppers. Us recomano que si no enteneu la lletra, la busqueu perquè està molt bé!



Bona nit gent. Petons, patades i alguna abraçada por ahí.

“Eran como clubs de strippers, pero tu te la podías llevar, como en un McDonalds o algo así”.

2 comentaris:

  1. Preciosa lletra d'un dels millors grups dels ultims temps!

    (yo de ella, tambien lloraría de la emoción!...ahí lo dejo, como consejo!)XD

    ResponElimina
  2. M'encanten els Red Hot.
    Et segueixo, tots i cada un dels teus textos són genials

    ResponElimina