Incendi

Estava a l'entrada de la casa. Els sofàs de cuir vermell estaven situats entre una petita taula auxiliar on hi havia una petita llum, un cendrer, un encenedor i un llibre, cada setmana hi havia un llibre diferent. Davant dels sofàs, una petita televisió, finestra sobre un món que, de vegades, era millor ignorar. Al fons de l'habitació una porta que donava a la cuina. A la paret esquerra una gran prestatgeria, amb les obres apilades unes sobre d'altres a causa de la manca de lloc. Al capdavant d'ella una altra porta, que donava a la cambra de bany.
Mirar aquesta sala que tants records em portava. El somriure em va ensenyar el cap als meus llavis, no vaig poder evitar sentirme atrapat pel meu passat, per la quantitat d'hores que passés entre aquestes quatre parets. Cada moble, cada racó, cada cantonada, tot em porta records tan vius que semblava que estiguessin passant en aquest mateix moment. La meva memòria va evocar cada frase, cada gest, cada carícia i no va poder evitar estremir a causa de l'acumulació de tantes sensacions.
Vaig anar a recolzar contra la paret per agafar aire, gairebé caic quan no la trobava. Vaig obrir els ulls i em vaig trobar amb la realitat que havia estat intentant eludir. L'única paret que resistia era la de l'entrada, i es trobava pràcticament calcinada.


Les cendres dels meus sofàs, de la meva taula, del meu llit, dels meus llibres, eren ara la catifa sobre la qual trepitjava. Vaig caure de genolls, i les petites partícules que abans eren les meves possessions em van fer tossir. Unes llàgrimes mudes van caure dels meus ulls i van netejar una mica el sòl brut.
No quedava res, absolutament res. Tota la meva vida havia quedat esborrada en només un parell d'hores. Tots els records, tota la meva existència s'havia quedat reduïda a cendra, per molt cruel que sonés. El foc havia devorat tot amb una rapidesa increïble, s'havia menjat en segons el que a mi m'ha costat anys construir. El buit que sentia al meu interior era enorme, com si de sobte s'hagués esborrat tota la meva existència. Els meus ulls es posaven una i altra vegada en aquells llocs on vaig passar tants bons moments, buscant alguna cosa que romangués intacte, no hi havia res.


Vaig caure a terra de genolls i vaig deixar que el plor prengués el control de la meva ànima, vaig plorar per perdut, vaig plorar pel que ja no podria fer. La meva ment em bombardejava una i altra vegada amb els records que tenia, amb les carícies que vaig donar al sofà, amb la incertesa que em provocava un moment de tensió d'una de les meves obres favorites, amb les rialles al voltant de la taula. Ara semblava tot tan llunyà, una cruel broma de la meva ment, una mentida; no hi havia res que m'indiqués què succeïa realment.
La meva casa, la meva vida, ara tan buida que em semblava que mai seria capaç de tornar a ajuntar tants bons moments. S'havia acabat, ja no quedava res que em digués qui era jo, que era el que havia aconseguit en tots aquells anys. Sentia com l'agonia s'apoderava de la meva ànima i em va permetre el pas, potser per sentir-me viu, o potser per tenir el primer record de la meva nova vida, no ho sabia amb exactitud.
No tenia forces per aixecar-me, encara que sentia com una mà m'alçava amb cura. Una veu m'arribava des de lluny, xiuxiuejant paraules d'alleujament, però buides. Vaig sentir com m'abraçaven, però no era conscient, només sabia que ja no em quedava res. Em van empènyer fora, però jo no volia anar-me'n, tot i que ja no estigués seguia sent casa meva. Vaig dir que havia d'acomiadar-me d'ella, però, com t'acomiades de tota la teva existència? Com li dius adéu a una part tan gran de tu? Mai podria fer-ho. Vaig sortir escortat per aquests braços que em semblaven estranys, em van ajudar a entrar al cotxe. Em vaig quedar allà assegut, mirant per la finestreta les restes d'una vida. El motor es va posar en marxa i ens vam anar allunyant poc a poc. Vaig estendre la mà cap al vidre, no viga poder fer res més, això era l'únic que el meu cos em permetia fer. Adéu.